Arquitectura

• Ludwig Mies Van der Rohe : (Aquisgrà, Alemanya, 1886-Chicago, 1969) Arquitecte alemany. El 1900 va començar a treballar en el taller del seu pare, que era picapedrer, i en 1905 es va traslladar a Berlín per col·laborar en l'estudi de Bruno Paul i, de 1908 a 1911, en el de P. Behrens, on va conèixer a Walter Gropius i Le Corbusier, que són, juntament amb ell mateix i el nord-americà, F.Ll.Wright, els majors arquitectes del segle XX.
  Inicialment es va orientar cap a l'arquitectura neoclàssica, però un viatge als Països Baixos en 1912 li va portar a canviar els seus interessos, arran del descobriment de l'obra d'H.P.Berlage. Després del parèntesi de la Primera Guerra Mundial, es va adherir a diversos moviments d'avantguarda i va començar a realitzar projectes revolucionaris, com el destinat a un edifici d'oficines de la Friedrichstrasse de Berlín, constituït per dues torres de vint pisos unides per un nucli central per a escales i ascensors. Durant aquest període va publicar la revesteixi G, en col·laboració amb Hans Richter, i es va relacionar amb alguns dels artistes més avançats del moment, com Tristán Tzara o el Lissitzki. A partir de 1926 va portar ja a cap obres de certa envergadura, com la casa Wold en Guben, tota de maó, i la casa Hermann Lange en Krefeld. Per les mateixes dates va aixecar el monument a Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg (destruït pels nazis), un simple mur de maó amb dos panells en volada. Arran d'aquests i alguns altres projectes, es va convertir en un arquitecte de prestigi i va començar a rebre encàrrecs oficials, el primer d'ells un complex experimental d'habitatges per a l'Exposició de Stuttgart de 1927, el Weissenhof Siedlung, pel qual va demanar ajuda als principals arquitectes europeus. La consagració de Mies van der Rohe es va produir en 1929, quan va realitzar el pavelló d'Alemanya per a l'Exposició Internacional de Barcelona, considerat per molts la seva obra mestra i una de les obres arquitectòniques més influents del segle XX. La seva enorme simplicitat i la continuïtat dels espais, que semblen no tenir principi ni fi, són les seves qualitats més admirades.